Venen vacances i toca centrar-se un poc, falta poc més d'un mes per examens i entrega de practiques. Me n'he adonat que darrerament he estat pensat massa en d... coses que no hauria i no he "produït" res, el pitjor d'estar pensant en aquestes coses que al final del dia només has donat voltes a un conjunt de fets i hipòtesis que no duen enlloc perdent desenes d'hores productives de feina. En el meu cas no he fet practiques, gairebé no he escrit al bloc ni tampoc m'he entretingut amb cap projecte personal, és més tinc un parell de pendents i abandonats (veure tutorials que havia de publicar del servidor).
Bé anant al tema que toca... el GNU/Linux és fantàstic, meravellós i gairebé mai dona mals de cap. Els pocs maldecaps que dona solen ser cupa de programari privatiu, ja sigui en tema de controladors (el famosos drivers fglrx de AMD/ATI) o en aquest cas el Flash.
A casa tinc una Debian Lenny (Sid congelada) de 64bits, el tema és que sovint els Flash "petaven", es quedaven en un recuadre gris o simplement anaven mooolt lents en tenir-ne un parell d'oberts. Avui he decidit i aconseguit arreglar-ho, de moment he fet un parell de proves, duc unes hores navegant i tots han funcionat. Fins i tot he obert 8 vídeos concurrents de you... eghm... tube i anaven tots fluids (no se si haurà estat casualitat, esper que duri). Per aconseguir-ho simplement he llevat el flash i l'he instal·lat de nou emprant el paquet de Adobe de 64bits, aquí ho teniu:
1.- Llevam tota la porqueria privativa antiga:
sudo apt-get -y purge nspluginwrapper
sudo apt-get -y purge flashplugin-nonfree
sudo apt-get -y purge mozilla-plugin-gnash
sudo apt-get -y purge swfdec-mozilla
sudo rm -rfd /usr/lib/nspluginwrapper
sudo rm -f /usr/lib/firefox-addons/plugins/libflashplayer.so
sudo rm -f /usr/lib/mozilla/plugins/flashplugin-alternative.so
sudo rm -f /usr/lib/mozilla/plugins/nsplug***
sudo rm -f /usr/lib/firefox-addons/plugins/nsplug***
sudo rm -f /usr/lib/firefox-3.0.4/plugins/libflashplayer.so
sudo rm -f /usr/lib/firefox-3.0.4/plugins/nsplug***
sudo rm -f /usr/lib/iceaweasel/plugins/libflashplayer.so
sudo rm -f /usr/lib/iceaweasel/plugins/nsplug***
rm -rf ~/.macromedia
2.-Baixam i descomprimim la nova porqueria privativa de 64bits:
wget http://download.macromedia.com/pub/labs/flashplayer10/libflashplayer-10.0.d20.7.linux-x86_64.so.tar.gz
4.- Descomprimim
tar -xvzf libflashplayer-10.0.d20.7.linux-x86_64.so.tar.gz
3.- En el cas d'una Debian copiam l'arixu descomprimit als següents directoris:
sudo cp libflashplayer.so /usr/lib/mozilla/plugins/
sudo cp libflashplayer.so /usr/lib/mozilla-firefox/plugins/
sudo cp libflashplayer.so /usr/lib/iceaweasel/plugins/
3.- Per una Ubuntu el que s'hauria de fer es copiar a aquests altres directoris:
sudo cp libflashplayer.so /usr/lib/iceaweasel/plugins/
sudo cp libflashplayer.so /usr/lib/firefox-addons/plugins/
sudo cp libflashplayer.so /usr/lib/mozilla/plugins/
sudo cp libflashplayer.so /usr/lib/firefox-3.0.4/plugins/
4.-I després [NOMÉS UBUNTU] instal·lar un paquet (crec que es opcional):
sudo apt-get install libflashsupport
El tutorial original es aquí:
http://ubuntuforums.org/showthread.php?t=989448
Esper que aquesta vegada sigui més definitiu i no com altres vegades.
dijous, 18 de desembre del 2008
diumenge, 14 de desembre del 2008
L'etern problema de la comptatibilitat
En la informàtica, i altres camps, és vital la compatibilitat. De res serveix fer una cosa (arxiu) si després passada una fracció d'espai o temps no la pots (o poden) tornar a obrir, emprar o modificar. D'aquí surt la necessitat de tenir formats oberts i lliures que qualsevol pugui implementar en un futur i que no estiguin subjectes a cap persona o empresa que en pugui fer un abús monopolitzant aquell tipus de fitxer.
El gran èxit de moltes empreses d'informàtica han passat per aconseguir un determinat lloc en el mercat i després transformar-se en incompatibles amb tothom per així fer que la gent s'hagi de passar al seu sistema o s'hagi de complicar la vida. Aquesta gent s'aprofita dels usuaris que veuen la Informàtica com una eina i que per tant el que vol és funcionalitat al mínim esforç (perfectament comprensible).
Perquè aquest discurset?
No se... m'he aixecat amargat i cert fet m'ha fet relexionar sobre la llibertat/usabilitat...
Volia pujar uns fitxers a un servidor de hosting, els havia de xapar a trossos de menys de 100MB. El tema és que no volia emprar un format com RAR per el que he introduït i ja vaig explicar detalladament. Tampoc volia emprar cap format estrany que no coneix ni déu perquè la inteció és compartir aquests fitxers i que els pugin obrir el major nombre de persones possibles sense que s'hagin de complicar la vida, se'n diu empatia, supòs...
El primer intent de "xapar" el fitxer ha estat emprant el clàssic ZIP però resulta que els fitxers obtinguts NOMÉS els pot obrir aquell programa en concert amb que els he generat... Objectiu Llibertat aconseguit, Objectiu compatibilitat fracassat.
La intenció era trobar un format UNIVERSAL, LLIURE, independent de programa i plataforma. No l'he trobat... el més semblant ha estat el 7z:
Al final ho he xapat així:
$ 7z a -t7z -v103809024 Fitxer_desti.7z "Carpeta a comprimir i xapar"
El -v indica la mida en bytes, aquest número son 99MB (1024*1024*99)
No he trobat, ni cercat cap interfície gràfica que ho pugui fer, m'he sentit més còmode amb la negror de la terminal.
El fitxer resultant es pot descomprimir amb el 7z de GNU/Linux, només faltaria i vull suposar que amb la versió 7z de windows de la web oficial també... de fet provant la amb el wine ha funcionat.
La cosa no es tan greu... ara està en un format lliure i és relativament senzill decomprimir-lo, per tant:
Perquè fer un article, a posteiori, amb aquest to?
El problema és que qualsevol persona que vulgui fer ho desistirà per el camí, fins i tot estudiants d'informàtica a la flor de la vida preferiran emular el WinRAR o fins i tot obrir un windows renunciant a les seves llibertats per estalviar uns minuts... així doncs el problema persitirà si no s'hi posa remei.
En resum, si volem que la informàtica sigui una cosa realment útil, fàcil que no faci perdre el temps i paciència a la gent convé que es facin, difonguin i s'emprin de manera MASSIVA estàndards LLIURES per aquest tipus de coses.
Després bastarà que és faci un mínim treball d'impementació (si no està fet ja) però el quit de la questió rau en la massificació de l'ús, que sincerament no se com es pot obtenir...
Promet trencar la cara a qui em torni a dir la famosa frase de que UNIX sap triar el seus amics.
Emprau OpenOffice, emprau GIMP, emprau 7z, emprau ogg, emprau GNU/Linux i algun dia estareu tan furtrats com jo però sereu lliures de triar ser esclaus de la isolació que provoca la incompatibilitat...
Això si vull creure que algun dia els isolats seran els "altres".
El gran èxit de moltes empreses d'informàtica han passat per aconseguir un determinat lloc en el mercat i després transformar-se en incompatibles amb tothom per així fer que la gent s'hagi de passar al seu sistema o s'hagi de complicar la vida. Aquesta gent s'aprofita dels usuaris que veuen la Informàtica com una eina i que per tant el que vol és funcionalitat al mínim esforç (perfectament comprensible).
Perquè aquest discurset?
No se... m'he aixecat amargat i cert fet m'ha fet relexionar sobre la llibertat/usabilitat...
Volia pujar uns fitxers a un servidor de hosting, els havia de xapar a trossos de menys de 100MB. El tema és que no volia emprar un format com RAR per el que he introduït i ja vaig explicar detalladament. Tampoc volia emprar cap format estrany que no coneix ni déu perquè la inteció és compartir aquests fitxers i que els pugin obrir el major nombre de persones possibles sense que s'hagin de complicar la vida, se'n diu empatia, supòs...
El primer intent de "xapar" el fitxer ha estat emprant el clàssic ZIP però resulta que els fitxers obtinguts NOMÉS els pot obrir aquell programa en concert amb que els he generat... Objectiu Llibertat aconseguit, Objectiu compatibilitat fracassat.
La intenció era trobar un format UNIVERSAL, LLIURE, independent de programa i plataforma. No l'he trobat... el més semblant ha estat el 7z:
Al final ho he xapat així:
$ 7z a -t7z -v103809024 Fitxer_desti.7z "Carpeta a comprimir i xapar"
El -v indica la mida en bytes, aquest número son 99MB (1024*1024*99)
No he trobat, ni cercat cap interfície gràfica que ho pugui fer, m'he sentit més còmode amb la negror de la terminal.
El fitxer resultant es pot descomprimir amb el 7z de GNU/Linux, només faltaria i vull suposar que amb la versió 7z de windows de la web oficial també... de fet provant la amb el wine ha funcionat.
La cosa no es tan greu... ara està en un format lliure i és relativament senzill decomprimir-lo, per tant:
Perquè fer un article, a posteiori, amb aquest to?
El problema és que qualsevol persona que vulgui fer ho desistirà per el camí, fins i tot estudiants d'informàtica a la flor de la vida preferiran emular el WinRAR o fins i tot obrir un windows renunciant a les seves llibertats per estalviar uns minuts... així doncs el problema persitirà si no s'hi posa remei.
En resum, si volem que la informàtica sigui una cosa realment útil, fàcil que no faci perdre el temps i paciència a la gent convé que es facin, difonguin i s'emprin de manera MASSIVA estàndards LLIURES per aquest tipus de coses.
Després bastarà que és faci un mínim treball d'impementació (si no està fet ja) però el quit de la questió rau en la massificació de l'ús, que sincerament no se com es pot obtenir...
Promet trencar la cara a qui em torni a dir la famosa frase de que UNIX sap triar el seus amics.
Emprau OpenOffice, emprau GIMP, emprau 7z, emprau ogg, emprau GNU/Linux i algun dia estareu tan furtrats com jo però sereu lliures de triar ser esclaus de la isolació que provoca la incompatibilitat...
Això si vull creure que algun dia els isolats seran els "altres".
divendres, 5 de desembre del 2008
Claus SSH
Com molts sabeu una gran utilitat típica dels UNIX és la Secure Shell (ssh)
que permet accedir remotament a un servidor. A banda d'això hi ha tota una gama de derivats també molt útils com el scp (secure copy) per copiar fitxers i sftp o sshfs per navegar-hi, entre d'altres.
El funcionament és senzill ssh usuari@direcció_servidor i la cosa demana una contrasenya, un cop posada tenim hi tenim una terminal (si teníem configurat el servidor ssh a la màquina remota i instal·lat el client a la local).
Si fer el login a aquell servidor és una cosa molt habitual és solen emprar claus SSH per no haver de teclejar la contrasenya cada vegada, per això existeix ssh-keygen. La idea és generar uns fitxers que es posen tant al client com al servidor per tal de que és "coneguin" i no s'hagi de demanar cada cop la contrasenya, vindria a ser com un "emparellament" que és fa entre dispositius bluetooth.
El procés és senzill (crec que és genèric per a qualsevol Debian o Ubuntu), obrim una terminal al nostre ordinador (client):
Pitjau "Enter" a totes les opcions, els valors per defecte són bons, vos generarà dos fitxers (ambdós dins la carpeta /home/usuari/.ssh) id_rsa i id_rsa.pub. El fitxer id_rsa.pub l'heu de copiar al vostre servidor dins la carpeta /home/usuari_seridor/.ssh/ renombrant-lo a authorized_keys.
En cas de voler permetre l'accés des de més màquines simplement heu d'afegir les claus dins el fitxer authorized_keys del servidor perquè quedin una després de l'altre.
Un cop generat el fitxer amb ssh-keygen a la segona màquina el copiam al servidor:
I l'afegim (estant al servidor):
Així de simple, ara cada vegada que feim un ssh, scp, sftp o munteu una carpeta amb sshfs no farà falta poseu la contrasenya!
que permet accedir remotament a un servidor. A banda d'això hi ha tota una gama de derivats també molt útils com el scp (secure copy) per copiar fitxers i sftp o sshfs per navegar-hi, entre d'altres.
El funcionament és senzill ssh usuari@direcció_servidor i la cosa demana una contrasenya, un cop posada tenim hi tenim una terminal (si teníem configurat el servidor ssh a la màquina remota i instal·lat el client a la local).
Si fer el login a aquell servidor és una cosa molt habitual és solen emprar claus SSH per no haver de teclejar la contrasenya cada vegada, per això existeix ssh-keygen. La idea és generar uns fitxers que es posen tant al client com al servidor per tal de que és "coneguin" i no s'hagi de demanar cada cop la contrasenya, vindria a ser com un "emparellament" que és fa entre dispositius bluetooth.
El procés és senzill (crec que és genèric per a qualsevol Debian o Ubuntu), obrim una terminal al nostre ordinador (client):
usuari@client:~$ ssh-keygen
Pitjau "Enter" a totes les opcions, els valors per defecte són bons, vos generarà dos fitxers (ambdós dins la carpeta /home/usuari/.ssh) id_rsa i id_rsa.pub. El fitxer id_rsa.pub l'heu de copiar al vostre servidor dins la carpeta /home/usuari_seridor/.ssh/ renombrant-lo a authorized_keys.
usuari@client:~$ scp /home/usuari/.ssh/id_rsa.pub usuari_servidor@direccio_servidor:.ssh/authorized_keys
En cas de voler permetre l'accés des de més màquines simplement heu d'afegir les claus dins el fitxer authorized_keys del servidor perquè quedin una després de l'altre.
Un cop generat el fitxer amb ssh-keygen a la segona màquina el copiam al servidor:
usuari2@client2:~$ scp /home/usuari2/.ssh/id_rsa.pub usuari_servidor@direccio_servidor:.ssh/
I l'afegim (estant al servidor):
usuari_servidor@servidor:~$ cat ~/.ssh/id_rsa.pub >> ~/.ssh/authorized_keys.
usuari_servidor@servidor:~$ rm ~/.ssh/id_rsa.pub
Així de simple, ara cada vegada que feim un ssh, scp, sftp o munteu una carpeta amb sshfs no farà falta poseu la contrasenya!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)