Bitàcora visual: Barcelona febrer 2011

Dijous, dia 1

Baix un cel ennuvolat però il·luminat celestialment cap a l'aeroport, amb el cotxe en reserva de gasolina i preocupació per no fer pana de català encara en terres illenques s'inicia el viatge cap a la Catalunya peninsular.

Viatge sense incidents, sols uns tocaments indecents per part del guarda de seguretat fruit de no haver-me tret el cinturó i haver disparat aquell renou tan divertit dels dintells sense porta envoltats de pertinences personals i gent descalça.

Un cop a l'avió i llibre en mà l'arxi-visonari Isaac Asimov que m'ha volgut delectar amb una historieta que s'inicia amb un meteorit impactant un avió comercial i matant a tots els viatgers, inclòs un robot que havia adquirit una fita inimaginable per a humanitat que l'autor pretenia revelar amb un flashback al llarg de la narració.

Un cop a terra ha estat necessari trobar transport, simplement seguint la massa i alguna indicació un peta amb un bus a peu de turista que porta cap al centre. Així doncs de dret en dret contemplant uns germans jugar i l'ombra d'una rosa blanca a mans d'una passatgera ha emergit la ciutat.

Deixat passar un nombre aleatori d'aturades ha arribat l'hora de creuar semàfors com a vianant i cercar alguna boca de metro. La sort ha estat soberbia: primera boca de metro resulta ser de la L1 que curiosament passa per Plaça de Sans, destí desitjat.

A Plaça de Sans la cosa no ha estat més complicada, les entresenyes eren clares i després de poc caminar ha comparegut el Carrer de Burgos, unes poques passes més enllà el 55, Principal Segona.

L'amfitrió no era a casa però tampoc s'ha fet esperar, sols el temps suficient per contemplar la botiga del davant, una drogueria, una que semblava voler alimentar la infantil idea que hi venen drogues.

El pis... bé, del pis millor només comentar que un alien t'espera només obrir la porta i que hi ha una maqueta de girafa damunt un petit televisor...

L'habitació de l'amfitrió on dormiré sembla més acollidora, tot d'objectes curiosos com ara cutters flotadors i demés creacions artístiques.

Després d'instal·lar-se toca fer una volta per cercar un lloc on dinar, l'elecció es un xinès relativament proper. Per el camí toca aprofitar algun reflex per donar constància de la presencia a la ciutat. Creuant els carrers convé vigilar els que ens vigilen, no fos cosa ens deixesin caure alguna coseta.

El xinés no te res d'especial, després d'ullejar la carta decidim que els nutrients vindran en forma de dos menús completament diferents per tal de menjar mig plat de cada un.

Camí cap a casa sense res a destacar. Tocam mareta i ens divertim una estona amb els imans esfèrics i la làmpara, per agafar forces per tornar a passejar.

Un dels primer llocs remarcables es plaça Catalunya, on faltava l'oncle Jordi per fer-mos de home mesura i veure el que hem crescut d'ençà del vespre dels xipirons ara deu fer més de deu anys...

La plaça està infestada de coloms gairebé rossant l'angunia, i no es estrany havent-hi nois ben simpàtics que els alimenten i hi jugen, fins i tot sembla que domestiquen.

A llocs menys transitats de la plaça hi podem trobar algun vagabund que passa les hores jugant mentre el sol cau.

Ens ficam per carrerons i compram un panet dolent i car, no hi ha hagut massa sort en l'elecció del lloc. Es curiós veure com hi ha farmàcies amb l'emblema vermell i no verd com son la majoria de les d'aquí.

Finalment acabam al port on hi ha alguna imatge que la càmera captura com si fos una pintura a l'oli i els semàfors avisen del perill de bicicletes fantasma.

De tornada sona el telèfon per felicitar al meu germà per el seu sant, només sentir-lo ho record i el felicit ràpidament abans de passar-li, el consol es que ell tampoc se'n recordava.

El vespre toca visitar en Toni, ens convida a sopar, la convocatòria és a les 8, però el meu germà té karate i no podrà arribar fins prop de les 11, ja veurem com ens organitzam.

Amb en Toni la trobada és com si ens haguessim vist el dia anterior bé, i ho havíem fet, a Mallorca; la situació era curiosa. Després d'un cafè i tè anam a fer la compra. Com que som molt hippes no demanam bosses i partim amb les quatre mans ocupades. La cosa es posa interessant, arribam al pis i no tenim clau! Les companyes de pis són a l'altre punta de la ciutat a una xampanyeria...

Sovint les coses no son com voldríem però així i tot surten molt millor de com ho havessim pogut preveure. Les rialles de travessar Barcelona (amb passadissos infinits) carregats amb la compra és una experiència, més encara si entres a una xampanyeria i canvies el fuet per una copa de cava rosat. Les companyes de pis eren tan simpàtiques com diferents els seus accents.

Una copa, unes paraules, dues fotos, tres despedides i de tornada al pis a sopar. Mira que bé ja s'han fet les tantes i sense voler-ho hem rigut per les butxaques, conegut al·lotes maques i arribam just a temps per començar a fer el sopar i rebre el meu germà ben dutxat després de la sessió de karate, no podia sortir millor.

Els macarrons gratinats són fantàstics, gairebé tant com el pis, ampli i sense passadissos, amb moltes habitacions i distribuïdors, donant una sensació de no linealitat que encara el fa parèixer mes gran.

De postres una bona xerrada de noies, cinema, batelletes, política i ja no record que més, es feia tard i tocava tornar a casa. No hi ha metro i el TransNit per baixa freqüència i risc d'acabar a Castell de Fels no esdevingué una opció, total l'alternativa eren poc mes de 40 minuts caminat per una ciutat on no feien falta semàrofs i els vehicles descansaven fraternalment sense prejudicis racials.

Divendres, dia 2

En Guillem tenia classe o reunions, en Tomeu havia quedat al pis i jo m'aixecava tard. Després d'una dutxa un tant incòmode s'havia de berenar a fora, com un senyor. En Tomeu m'acompanya i acabam a l'Illa. Trobam un petit bar bastant entranyable, molt cosmopolita i artesenal. Allà es deixa veure un dolç record d'Anglaterra, però tocava tastar una cosa nova. Al final una... “cosa” amb seba i botifarra sobre una base de pasta tova crec que recordar que el seu nom començava per “f” i contenia dues “c,” una “a”, una “h” i alguna “i” però séc incapaç de reconstruir la paraula.

El bar semblava realment un encert, tot deliciós i cuidat fins a l'ultim detall... sucre integral, te a granel, llet fresca... només faltaven tasses que poguessin llegir els esquerrans*.

Després de unes voltes per el centre comercial que creia mes al·lucinant infuenciat per els anuncis del televisor tornarem a casa acceptant carmels de desconegutes, semblaven de fiar anaven conjuntades i amb el logo de la marca a la gorra, ni en tomeu ni jo notarem cap efecte estrany a banda de la dolçor.

Va ser just arribar a casa per partir a dinar amb en Guillem, seguíem amb la cuina oriental, aquest cop un japonès més sel·lecte, per acabar amb una bolla de gelat de fresa que era del saboritzant preferit de meu germà. Vaig estar content de poder-li cedir la meitat de la meva bolla, no perquè no fos bo sinó perquè el coll va deletar que no feia la temperatura més adequada per fer un gelat.

De tornada era agradable veure les tirades de bicicletes tan homogènies i posat a seguir amb el toc ecologista o estalviador al metro es deixaven veure extintors que no estan darrere un vidre que s'ha de trencar en cas d'incendi, sinó un plàstic que s'ha de colpejar i retirar. Si es que ens porten segles d'avantatge...

Després de tornar a tocar mareta toca una altra passejada, toca parc ple de feliços animalons aquàtics, no tan agobiants com els coloms però alguns un poc revoltats, alguns altres més immòbils i algun drac reecarnat en ànec.

Abandonam del parc i a corre cuita a tornar a torbar-se amb en Toni, aquest vespre toca xerrada al local de En Lluita, el tema es una reflexió sobre la caiguda del dictador egipci. Abans d'anar el local toca comprar part del sopar, aquest cop tampoc demanam bossa, seguim iguals de hippies que sempre, més encara si les cobren i els diners son de l'associació.

Es gairebé injusta la proporció de text dedicada a la xerrada comparada amb altres anècdotes, però pot agafar-se com que es un tema tan sucós que dona per un altre relat complet.

El local esta molt bé, es acollidor i d'estètica ben aconseguida, sembla que hi ha força recursos tan humans com econòmics. L'ambient és molt agradable, tothom sembla col·laborar i ningú s'estranya que hi hagi un desconegut fent fotos i tallant fuet.

A la xerrada intervenen tres ponents, dos locals i un per videoconferencia desde egipte. El to de la conferència és de victòria analítica. La primera intervenció ve del videoconferenciant que fa un breu anàlisi de l'euforia que viu el pais, el primer converenciant local és un egipci resident a Catalunya que valora la situació concreta dels darrers dies i mostra les seves esperances i dubtes en front del que passarà al futur mes immediat al pais. Finalment l'altre conferenciant fa una valoració més global, mostrant els precedents històrics i mencionant la repercussió als països veins. La xerrada acaba amb un torn de preguntes per part dels oients.

Poc després desapareixen les cadires, és comença amb el menjar, fabuloses divagacions, discusions i intercanvi d'idees en petits grups, típics de tot event social, la gracia es que tenen temàtica compromesa o no.., però me sent molt còmode amb l'ambient.

Després d'unes fabuloses hores toca la tornada amb metro, que els divendres tanca més tard, i cap a casa.

Dissabte, dia 3

Toca matinar lleugerament per agafar un rodalies cap al Vendrell. La consigna era agafar el rodalies cap a Sant Vicenç en la línia de Vila Nova. Agafarem lína Vilanova però no el que arribava a Sant Vicenç tot i la insistència del germà que “era el mateix”. Al final des de Vilanova podem transbordar al tren que haguéssim agafat inicialment, així doncs no hem perdut temps. A Sant Vicenç ens esperava en Jordi escoltant la radio per portar-nos al fabulós àtic.

En arribat ens trobam els cosins embadalits i l'amfitriona. Poc després anam a fer una volta per el poble, aturant-mos per fer alguna foto sota la mirada d'un rosegador. Passarem per la biblioteca pública ja que els amfitrions havien d'agafar un llibre per el club de lectura. Els més petits estaven més interessants en la filmoteca infantil.

Per el camí ens divertirem propulsant en Pau sobre la seva moLto. Per tal d'aconseguri més velocitat en Guillem estudia el coeficient de fregament de la gorra estil Oliver Twist, sembla que va funcionar. Els jocs seguiren en arribar a la plaça, ara amb els dos cosins grans.

De tornada a casa fórem conscients de la inseguretat al barri.

A la terrassa disfrutam d'un aperitiu de luxe seguit d'un deliciós dinar i un espectacular postre.

Petita sessió de vida digital i partida amb en Jordi cap a Tarragona trobarem petits detalls i confirmam que el clero no era de fiar... encara no sabem si va a la cartera o una altre banda. A la muralla veiem els estrats de cada civilització. De camí a un cafè passant per un passeig ens va ensordir una plaga de carolines habitant als arbres, esper que que aquest soroll sols el facin en època de zel o quelcom parescut.

Just després de la tornada la tia Teresa em porta a una botiga on havia divisat una granota de pana que peça que jo havia mencionat de rebot al final del dinar. Va ser la talla i color que esperava, fantàstic i a més rebaixada un 70%. Fou l'única compra de tot el viatge, crec que prou encertada.

Mentre en Guillem i en Jordi són a cercar el sopar toca jugar amb els cosins, les pessigolles i lluites amistoses sempre han donat molt de si. Va ser especialment interessant aconseguir tallar el joc al punt màxim d'eufòria controlant la caiguda de l'emoció introduint una postura de meditació i un control de la respiració en forma de xiuxiuejg de birsa marina, tot va venir rodat i fluid. Ens ho varem passar molt bé.

Sopar japonès i postre de xocolata, deliciós.

Diumenge, dia 4

El fet de dormir en una habitació on no entra sol provoca una total desorientació i m'aixec a mitjan dematí, afortunadament al meu germà li passa igual. Després d'un completíssim berenar partim tots cap al passeig vora el mar, alguns amb bicicleta i d'altres amb patinet.

Després d'una estona tornam a casa per tornar a tastar un deliciós aperitiu, on els petits també volen fer d'amfitrions.

Per dinar calçots i carn a la barbacoa amb cert toc yankee.

Després de dinar i fer algunes feinetes als Mac toca una carrera cap a l'aeroport amb moltes volteres.

Al tren de tornada ens trobam un esplai, si mai he de venir per aquí ja tendré algun contacte. En arribat a la ciutat toca anar a corre cuita cap a can Toni per recollir un futimer de fulletons i cartells de En Lluita per portar a Mallorca, és tot un honor.

Finalment córrer cap al metro, comiat amb massa pressa a en Guillem i agafar el tren cap a l'aeroport, al final arribant a temps, tanta sort de no haver perdut cap transbord. Dins la terminal algun guàrdia civil bord que “no me enteinde” i 5 companyies volant al meu mateix avió, me deman quines deuen ser les diferencies de preu...

Vol sense incidents, sols un senyor que m'ha demanat per canviar de seient supòs que estar al costat de la seva parella, li he concedit de gust. Trenta minuts després ja estàvem en descens.

Aquí hi ha l'arxiu complet de fotografia.